Haiduc

Un haiduc és un tipus d'infanteria irregular que es troba al centre i parts del sud-est d'Europa, des de principis del segle XVII fins a mitjans del segle xix. Tenen reputacions que van des de bandits fins a lluitadors per la llibertat, depenent del temps, el lloc i els seus enemics.

A les terres europees de l'Imperi Otomà, el terme hajduk s'utilitzava per descriure els bandits i bandolers dels Balcans, mentre que a l'Europa central per als eslaus occidentals, hongaresos, romanesos i alemanys s'utilitzava per referir-se als proscrits que protegien els cristians d'accions provocadores pels otomans. Al segle XVII es van establir fermament als Balcans otomans, a causa de l'augment dels impostos, les victòries cristianes contra els otomans i una disminució general de la seguretat. Les bandes d'haiduc comptaven principalment amb cent homes cadascuna, amb una jerarquia ferma sota un líder. Van apuntar als representants otomans i als rics, principalment turcs rics, per saqueig o càstig als otomans opressors, o venjança o una combinació de tot.^[1]

En la tradició folklòrica balcànica, l'haiduc (hajduci o haiduci en plural) és una figura d'heroi romanticitzada que roba i condueix els seus lluitadors a la batalla contra les autoritats otomanes o dels Habsburg. Són comparables al llegendari anglès Robin Hood i als seus alegres homes, que robaven als rics (que com en el cas dels haiduci també eren ocupants estrangers) i donaven als pobres, tot desafiant lleis i autoritats aparentment injustes.

Els hajduci dels segles 17, 18, i 19 eren habitualment guerrillers contra el domini otomà, ja que eren bandits i bandolers que atacaven no només en otomans i els seus representants locals, sinó també dels comerciants locals i viatgers. Com a tal, el terme també podria referir-se a qualsevol lladre i tenir una connotació negativa.^[2][3]