Robert Nozick

Robert Nozick

Biografia
Naixement	16 novembre 1938 Brooklyn (Nova York)
Mort	23 gener 2002 (63 anys) Cambridge (Massachusetts)
Causa de mort	càncer d'estómac
Sepultura	Cementiri del Mount Auburn
Religió	Agnosticisme
Formació	Universitat de Princeton Universitat de Colúmbia
Activitat
Camp de treball	Filosofia política, llibertarisme i teoria política
Ocupació	filòsof, professor d'universitat, politòleg
Ocupador	Universitat Harvard
Membre de	Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències
Obra
Obres destacables (1974) Anarchy, State, and Utopia (1981) Philosophical Explanations (en) (1989) The Examined Life (en) (1993) The Nature of Rationality (en) (1997) Socratic Puzzles (en) (2001) Invariances (en)
Estudiant doctoral	Tamar Gendler i Elijah Millgram (en)
Premis
(1996)  Beca Guggenheim (1982)  Premi Ralph Waldo Emerson (1975)  National Book Award  Programa Fulbright
Descrit per la font	Robert Nozick (en) The Encyclopedia of Libertarianism (en) Robert Nozick (en)

Robert Nozick (16 de novembre de 1938 - 22 de gener de 2002) fou un filòsof i professor de la Universitat Harvard. Nozick, va ensenyar a Columbia, Oxford i Princeton, va ser un prominent filòsof polític nord-americà en els anys 70 i 80, i teòric de la Filosofia del Dret. Va realitzar un addicional però menys influent treball en altres matèries tals com teoria de la decisió i epistemologia. La seva Anarquia, estat i utopia (1974) va ser una resposta liberal-llibertària a la Una teoria de la justícia de John Rawls, publicat en 1971.

Nozick va aconseguir que la filosofia política llibertària fos respectada entre els acadèmics, amb la publicació en 1974 de l'ara clàssic Anarquia, estat i utopia. Nozick parteix d'una de les principals conclusions de Rawls, segons la qual les desigualtats es justifiquen moralment mitjançant la consecució que els més desfavorits arribin a la seva millor situació possible. Per a Nozick, la distribució de béns serà positiva solament quan es basi en el consentiment de cada individu, fins i tot en cas de desigualtat. Per a articular aquest argument, apel·la a la idea kantiana que les persones no han de ser tractades de forma instrumental, sinó com un fi en si mateixes. No obstant això, la redistribució forçosa veu l'individu com una font d'ingressos (instrument).