Metodisme

El metodisme és una de les denominacions del cristianisme protestant que es va a originar a Anglaterra, en un moviment anomenat "Avivament Metodista", dirigit pel bisbe anglicà John Wesley i el seu germà Charles Wesley, en el segle xviii. Aquest moviment s'enfocava en l'estudi de la Bíblia, i en viure la vida cristiana. Teòricament, el moviment va estar acompanyat de manifestacions de sanitat i del poder de l'Esperit Sant. El terme "metodista" va ser un nom pejoratiu, utilitzat a la Universitat d'Oxford, per referir-se al grup d'estudiants que promovien el moviment i que es reunien cada setmana, dejunaven regularment, s'abstenien de les diversions i els luxes, i visitaven els pobres, els malalts i els presos. De fet, el moviment metodista s'ha caracteritzat al llarg de la història per la seva èmfasi en el servei, ja que la salvació i la santedat han d'incloure les missions i el servei; i l'amor a Déu està enllaçat a l'amor al proïsme, a la passió per la justícia i la renovació de la vida al món.

Els metodistes van reaccionar en contra de l'apatia de l'Església d'Anglaterra, i van ser reconeguts (i criticats) per les seves predicacions fora dels temples, els seus sermons entusiastes, i la seva èmfasi en el nou naixement, justificació per la fe i la dependència constant de l'Esperit Sant. La intenció original de Wesley era reformar i romandre dintre de l'Església d'Anglaterra. Poc després de la independència dels Estats Units, l'Església d'Anglaterra va refusar ordenar ministres nord-americans. Wesley va enviar a Thomas Coke com superintendent del moviment metodista estranger, però, atès que no era bisbe, la decisió va originar problemes amb l'Església d'Anglaterra. Ell, i altres líders, van formar l'Església Metodista, però Wesley va ser reconegut com a sacerdot anglicà fins a la seva mort.

Les primeres comunitats metodistes van aparèixer a Catalunya en 1871^[1] després de la Revolució de 1868 en ser autoritzat per Joan Prim i Prats la prèdica lliure de l'Evangeli.^[2]