Jahvisme

El jahvisme és el nom que els estudiosos moderns donen a la religió de l'antic Israel.^[1] El jahvisme era essencialment politeista, amb una gran quantitat de déus i deesses.^[2] Al capdavant del panteó hi havia Jahvè, el déu nacional dels regnes israelites d'Israel i Judà, amb la seva consort, la deessa Aixera^[3], i déus i deesses de segon nivell com Baal, Xamaix, Yarikh, Mot i Astarte, tots ells tenien els seus propis sacerdots i profetes i comptaven amb la reialesa entre els seus devots.^[4][5] 

Les pràctiques del jahvisme incloïen festivals, sacrificis, confecció de vots, rituals privats i l'adjudicació de disputes legals.^[6] Contràriament a la imatge presentada a la Bíblia hebrea, el temple de Jerusalem (de Jahvè) no era l'únic, ni tan sols central,^[7] però el rei era el cap de la religió nacional i, per tant, el virrei a la Terra del déu nacional,^[8] un paper que es reflecteix cada any quan presidia una cerimònia en què Jahvè era entronitzat al Sant Temple de Jerusalem.^[9] 

El jahvisme va patir diverses remodelacions i recontextualitzacions, a mesura que la noció de les divinitats al marge o comparables a Jahvè es van anar degradant progressivament per les noves idees i corrents religiosos. Durant el període monàrquic de mitjana edat del ferro, la religió d'Israel es va moure cap a l'únic culte a Jahvè; tanmateix, aquests canvis teològics es van mantenir en gran part confinats a grups reduïts,^[10] només es van estendre a la població en general durant la turbulència política generalitzada dels segles VII i VI aC. Aquesta progressiva evolució al monoteisme havia culminat en última instància al final de l'exili babilònic, i al segle iv aC, el jahvisme s'havia fusionat en el que ara es coneix com a judaisme del Segon Temple.^[11] El jahvisme també va donar lloc al samaritanisme.^[12]