Estudis culturals

Els estudis culturals són un model d'estudis interdisciplinaris entorn de les humanitats que pretén una aproximació a fenòmens de la cultura tradicionalment negligits per l'academicisme, o bé una visió interdisciplinària dels camps d'estudi usuals. Es basen en una crítica del cànon, que consideren etnocèntric i androcèntric, a més de massa lligat a la classe alta. Per això proposen temes d'anàlisi com la literatura popular, l'art de carrer o la visió feminista d'una lectura. Sempre relacionen l'objecte d'estudi amb el poder, seguint una línia inaugurada per Michel Foucault i el marxisme,^[1] que afirma que cap producció cultural no és neutra. Igualment poden centrar-se en els estudis d'àrea.

El britànic Richard Hoggart va ser l'inventor del terme en el marc del Centre for Contemporary Cultural Studies,^[2] una institució de recerca que va crear a la ciutat de Birmingham. Els estudis culturals van néixer com a estudis universitaris als anys setanta als Estats Units i posteriorment es van estendre als campus de diversos països, sovint lligats a les carreres de teoria de la literatura, humanitats i sociologia.

Es considera que els seus orígens rauen en l'obra The Uses of Literacy (1957) de Richard Hoggart, juntament amb Culture and Society i The Long Revolution de Raymond Williams o The Making of the English Working Class d'E.P. Thompson.^[3]

Entre les crítiques que es fan als estudis culturals hi ha que la interdisciplinarietat no és tan nova, ni exclusivament seva; i, sobretot, es critica l'orientació postmoderna i "amb un fals biaix d'esquerres" de la majoria d'aquests estudis.^[4]