Contrareforma

La Contrareforma (també anomenada la "Revifada catòlica"^[1] o la "Reforma catòlica") va ser el període de ressorgiment catòlic que començà amb el Concili de Trento (1545-1563) i acabà amb el final de la Guerra dels Trenta Anys (1648), i va ser iniciat en resposta al cisma provocat per Martí Luter i les diferents esglésies protestants. Consistí en una sèrie de canvis a l'Església Catòlica per fer front a les crítiques de l'època i enfortir-se davant les altres confessions.

La contrareforma va ser un esforç integral compost per quatre elements principals:

1. reconfiguració eclesiàstica o estructural
2. ordes religiosos
3. moviments espirituals
4. dimensions polítiques

Aquestes reformes incloïen la fundació de seminaris per a la preparació adequada dels preveres en la vida espiritual i les tradicions teològiques de l'Església, la reforma de la vida religiosa fent tornar els ordes als seus orígens espirituals, i l'aparició de nous moviments espirituals enfocats a la vida devocional, basats en l'ascetisme, en la predicació propera i en la renúncia al luxe i a una relació personal amb Crist, amb un paper central de la pregària, que incloïa els místics espanyols i l'escola francesa d'espiritualitat. Es va reforçar també el lideratge del Papa com a cap de l'Església. També hi van haver activitats polítiques que inclogueren la Inquisió romana. Un èmfasi primari de la Contrareforma va ser una missió per arribar a aquelles parts del món que estaven sent colonitzades principalment pels catòlics, així com intentar reconvertir aquelles regions com Suècia o Anglaterra que havien abandonat el catolicisme.^[2]