Codicologia

La codicologia (del llatí cōdex, gen. cōdicis, “còdex, llibre”; i del grec -λογία, -logia, "estudi, tractat"), codicografia, ciència discursiva dels manuscrits^[1] o arqueologia del llibre^[2] és la disciplina que s'ocupa de l'estudi dels manuscrits com a objectes físics, i particularment de llurs característiques externes i tècniques de composició.^[3] Ha sigut considerada una ciència auxiliar de la història^[4] i més tard ha sigut reclamada com a ciència independent per Charles Samaran el 1927.^[1]

El terme fou emprat per l'hel·lenista Alphonse Dain a la primera meitat del segle XX^[1] o potser per Charles Samaran.^[5] Durant els inicis de la disciplina hi hagué una controvèrsia respecte als noms codicologia i codicografia a causa de la diferència dels usos que li donaven Dain i Charles Samaran.^[6]

Sovint assimilada a l'arqueologia, la codicologia examina els materials (pergamí, paper, pigments, tintes, etc.) i les tècniques vinculades amb les diferents aspectes de la confecció d'un volum i de la seva enquadernació. Aquest examen permet sovint establir-ne la història i procedència.^[7] Els paleògrafs i codicòlegs contribueixen així a identificar les dades que permeten la catalogació dels llibres, i al desenvolupament d'estudis sobre la història del llibre i de les biblioteques, amb una atenció especial a les col·leccions de manuscrits. Gilbert Ouy explicà que per a estudiar un manuscrit és necessari comparar-lo amb altres, el qual implica que la metodologia de la codicologia siga la mateixa que la de l'arxivística.^[8] A més, Emanuele Casamassima l'ha comparada a la bibliologia en quant la codicologia s'ocupa dels llibres manuscrits i la bibliologia dels llibres impresos.^[2] Les últimes metodologies són la sociològica (estudia el llibre manuscrit tenint en compte que els sistemes gràfics són un producte social) i la semiològica (estudia globalment exemplars basant-se en l'afirmació "cada llenguatge és una societat").^[9]

Els punts de vista de l'estudi poden tindre un pes desigual segons l'interès de l'investigador.^[2] Així, J.P. Gumbert dividí en tres la naturalesa de l'estudi codicològic: examen el manuscrit al medi per a on fou creat (codicologia arqueològica); examinar el seu material (technologische Kodikologie); i examinar el llibre com a producte social (codicologia cultural).^[10] Albert Gruys, el 1974, dividí la disciplina en una centrada en el discurs (codicologia) i altra en la descripció (codicografia).^[11]

Durant la dècada del 1980 es reuní un equip d'investigadors a la Universitat Catòlica de Nijmegen i desenvoluparen el PCC (Producing Codicological Catalogues with the Aid of Computers), un sistema informàtic per a la catalogació dels manuscrits.^[12]

El 1993 es va defendre la codicologia comparada com a mètode per a entendre més els manuscrits al comparar còdexs de distintes tradicions.^[13]