Parafina

Parafina

Parafina conforma un grup d'hidrocarburs alcans de fórmula general C_nH_2n+2, on n és el nombre d'àtoms de carboni. La molècula simple de la parafina prové del metà, CH₄, un gas a temperatura ambient; en canvi, els membres més pesats de la sèrie, com l'octà C₈H₁₈, es presenten líquids. Les formes sòlides de parafina, anomenades cera de parafina, provenen de les molècules més pesades C20 a C40. La parafina va ser identificada en aquesta forma el 1830 per Carl Reichenbach. Parafina, o hidrocarboni de parafina, és també el nom tècnic d'un alcà en general, encara que en la majoria dels casos es refereix específicament a un alcà lineal o normal. Si posseeixen ramificacions, els isoalcans també s'anomenen isoparafines. El nom deriva del llatí parum (= tot just) + affinis, aquí utilitzat amb el significat de "falta d'afinitat", o "falta de reactivitat química".

Generalment s'obté a partir del petroli, dels esquists bituminosos o del carbó. El procés comença amb una destil·lació a temperatura elevada, per a obtenir olis pesats, dels quals cristal·litza la parafina per refredament a 0 °C i se separa mitjançant filtració o centrifugació. El producte es purifica mitjançant recristalitzacions, rentats àcids i alcalins i decoloració.^[1] Les refineries de petroli normalment produeixen parafina.

La parafina té diversos usos. Entre ells:

• Per fer espelmes per immersió, modelat o injecció.
• Tèxtil. Millora la flexibilitat, elasticitat i suavitat del fil.
• Alimentació. Per a recobrir formatges, goma base per als xiclets o per mantenir la humitat dels cítrics.
• Recobriment per a explosius, metxes, llumins, llapis de cera i cremes per al calçat.
• Paper i cartró. Paper parafinat per a embolicar aliments. Aporta rigidesa al cartró ondulat.
• Rehabilitació. En fisioteràpia s'utilitza en l'àmbit de la termoteràpia.