Ofiolita

Una ofiolita és una porció d'escorça oceànica i el mantell superior subjacent que s'ha aixecat i exposat sobre el nivell del mar. Aquestes porcions són sovint emplaçades en roques de l'escorça continental. El terme ofiolita és una combinació dels mots grecs ophio i lithos; ophio en grec vol dir 'serp' (ὄφις), i lithos (λίθος) significa 'pedra'. S'utilitza el terme ophio pel color verd que presenten les ofiolites, semblant al d'algunes serps, formades per espilites i serpentines.

El terme ofiolita va ser utilitzat originàriament per Alexandre Brongniart^[1] referint-se a un conjunt de roques verdes (serpentina, diabasa) dels Alps; Gustav Steinmann^[2] va modificar més tard el seu ús per incloure-hi la serpentina, laves encoixinades, i el sílex ("trinitat de Steinmann"), de nou basat en les mostres dels Alps. El terme va ser poc utilitzat en altres àrees fins a finals de 1950 i a principis de 1960. Aquest reconeixement va anar lligat a dos esdeveniments: (1) l'observació d'anomalies magnètiques en el fons del mar, en paral·lel als sistemes de dorsals oceàniques, interpretades per Drummond Matthews^[3] per representar la formació de nova escorça en la dorsal oceànica i la seva posterior difusió simètrica lluny del punt de formació; i (2) l'observació d'un complex de dics dins l'ofiolita de Tróodos (Xipre) per Ian Graham Gass.^[4] Actualment, és àmpliament acceptat que les ofiolites representen l'escorça oceànica que mitjançant processos tectònics ha estat aixecada i emplaçada al continent. La seva gran importància es relaciona amb la seva aparició en cadenes muntanyoses com els Alps o l'Himàlaia, que documenten l'existència d'antigues conques oceàniques que ara han estat consumides per subducció. Aquesta visió va ser un dels pilars fonamentals de la tectònica de plaques. Les ofiolites sempre han tingut un paper central en la teoria de la tectònica de plaques i la interpretació de les antigues cadenes muntanyoses.^[5][3]